Lliteratura

La societat medieval estava constituïda per tres estaments:els bellatores,els oratores y el laboratores i la major part de la població no sabia llegir ni escriure.

Després de la batalla de Muret es perden qualsevol possibilitat d'expansió cap al nord del continent europeu, per tant,les conquestes van tindre lloc cap al sud.
L'èxit recollit pels reis de la Corona d'Aragó, es traduí en el naixement d'una consciència nacional.
Sentiren la necessitat de reflectir per escrit els fets més rellevants de la seua història,és la historiografia,els orígens del qual se situen en la crònica erudita o en llatí i en la poesia èpica popular.
-Cròniques erudites:redactades en llatí pels monjos,narraven esdeveniments històrics molt remots.
-Poesia èpica popular:redactada en llengua vulgar i la divulgaven oralment els joglars.La forma més coneguda era la cançó de gesta,per exemple el Cantar de Mio Cid i la Chanson de Roland.
La crònica de Jaume I o Llibre dels feits,la de Bernat Desclot,la de Ramon Muntaner i la de Pere III el Cerimoniòs formen un corpus d'obres historiogràfiques molt interessant i original.
El procés d'eñaboració de les quatre cròniques és prou interessant.Les fonts eren:
-Literatura èpica:Les cançons de gesta,en vers i orals,eren traslladades a la prosa escrita.
-Documentació d'arxius:Els documents de la Cancelleria reial van ser una valuosa informació per als cronistes.
-Experiències personals:Els autors,ja foren reis o cronistes,abocaven els seus records i vivències personals.
El cronista fonia la informació i l'organitzava en parts i capítols:havia creat una crònica.

Principals característiques de les cròniques

- Patriotisme: els seus autors traspuen un gran amor a la terra i a la monarquia, També, els reis justificaven les seues empreses polítiques i guerreres.

- Funció notorial: s'hi fa palés un constant desig de donar testimoni de 'època. Els autors actuaven com a notaris dels esdeveniments.

- Crueltat: descripcions o narracions que es fan en algunes cròniques de les batalles que les revoltes originaven.

- Providencialisme: déu regeix les vicòries dels monarques, per tant les derrotes del enemics són conseqüència del càstig diví.

- Uniformitat lingüística: les cròniques són molt uniformes lingüísticamet degut a la Cancelleria Reial, que va a redactar els documents dels reis i va oferir un model comú de llengua escrita.

CRÒNICA DE JAUME I

La crònica de Jaume I fou redactada al segle XIII.

1. Autoria:

L’autor de aquesta crónica fou Jaume I pero ell només feia el dictat i els altres copiaven. Jaume es qui coordina el escrit. A més, fa servir la primera persona i es el que sap tots el detalls íntims. Aquestes caracteristiques recolzen la teoria de que es Jaume el autor de la obra. També apareixen anagorismes perque el era d’Aragò.

2. Parts i arguments:

La crónica està escrita en capítols. Según el contingut, nosaltres dividin el text en quatre parts:

- Naixement - Boda: és la etapa més ràpida, la més imprecisa, la més llegendària i gloriosa.

- Illes Balears: Jaume, amb el consentiment del Papa i altres nobles, va a les illes per a conquistar-les (amb la excusa de la expansió del cristianisme però en realitat ho feien per diner, per a aconseguir una mijor posició geogràfica...) És la part més bèl·lica.

- Regne de València i Murcia: intenta pactar (respetant cultura, llengua, llei...) a cambi de beneficis econòmics, geogràfiques... També hi ha altres que no son pacífiques.

- Vellosa i mort: explica com nota que va envellint, repartix la seu herència a les seues dos filles i explica de que manera mort i de quina manera va ser soterrat

3. Característiques específiques:

1. Nós majestàtic

2. Religiositat i providencialisme

3. Heroïcitat

4. Realisme

5. Estil oral

6. Bel·licisme

7. Lèxic militar

8. Patetisme

Trobadors

Aquesta moda va néixer en Occitània durant el segle XI, el primer trobador del qual es té constància va ser Guilhèm d'Aquitània (1071-1127), duc d'Aquitània. L'estil va florir en el segle XII. Els trobadors normalment viatjaven grans distàncies, ajudant així a la transmissió de notícies entre una regió i altra.
Els trobadors, personatges majoritàriament de la noblesa, sovint a mig camí entre el guerrer i el cortesà, amb les seves cançons amoroses sobretot, però també amb les seves composicions de propaganda política, els seus debats i, en definitiva, amb la seva visió del món, ens mostren l'inici d'una història cultural i política amb una varietat que no trobem en cap altre document de l'època. La seva literatura, a més, serà una de les fonts bàsiques de la poesia que durant segles es conrearà en el nostre país; fins i tot en el segle XX, autors com J. V. Foix no es poden explicar del tot sense conèixer allò que compongueren aquests escriptors dels segles XII i XIII.
Poetes i músics, amb un gran domini de la retòrica i de la música. Els seus poemes no eren per ser llegits, sinó escoltats. Depenien de la seva poesia, per tant, rebien un sou de les corts reials de la noblesa o dels burgesos rics. Es movien per un ambient cortesà i aristocràtic, culte i ric, propi de la cort feudal. Els trobadors podien ser de condició ben diferent, des de reis (Alfons I el Cast…) o grans senyors, per a qui trobar era una manera de passar l'estona, fins a autèntics professionals de la poesia (Cerverí de Girona, Ramon Vidal de Besalú, etc.). Els cançoners recullen les composicions dels trobadors. Es van compilar al segle XIII, ordenats per autors i gèneres.
La poesia trobadoresca era sobretot de temàtica amorosa, però també podia centrar-se en aspectes polítics, morals, literaris, etc. A continuació hi ha una classificació no exhau

stiva de la seva literatura dividida en tres apartats: els gèneres condicionats per la versificació, en què es tenen en compte els aspectes mètrics i no la temàtica, que solia ser amorosa; els generes condicionats pel contingut, que és l'apartat més variat i extens; i els debats entre trobadors, és a dir, aquelles composicions en què dos trobadors s'enfronten a través d'un diàleg amb una temàtica variada.

• Gèneres condicionats per la versificació

- Balada
- Dansa

• Gèneres condicionats pel contingut

- Cançó
- Sirventès
- Cançó de croada
- Plany
- Alba
- Alba religiosa
- Pastorel·laSerranilla (literatura en castellà).

• Debats entre els trobadors

- Tençó
- Partiment o joc partit

• Altres estils

Aquests estils tenen menys manifestacions que els anteriors.
- Descort
- Escondit
- Enuig
- Estampida
- Gap
- Plaer
- Salut d'amor
- Sestina
- Somni

La poesia trobadoresca es manifestava a través d'estils, o trobars, diferents:

Trobar leu (o pla): Expressió senzilla, paraules no complicades ni de doble sentit, absència de

recursos estilístics difícils. Pensaments clars que pot captar fàcilment un auditori variat. Aquest és l'estil més utilitzat, sobretot en els sirventesos.

Trobar hermètic: Hi ha diversos trobars hermètics: car, escur, sotil, prim, cobert... , segons expressen els propis trobadors en les seves composicions sense especificar les característiques.

Els dos més habituals, però, són els següents:

Trobar clus: trobar hermètic basat en el recarregament i la complicació de conceptes, l'abús de l'agudesa, llenguatge molt sovint d'argot (que ofereix problemes d'interpretació en l'actualitat, no tant, segurament, en el moment que es va escriure). Marcabrú el féu servir amb freqüència.

Trobar ric: l'hermetisme es basa en la complicació de la forma que busca la sonoritat.

A més, ací deixem un enllaç en què podem veure més o menys com era el cant trobadoresc:

http://www.youtube.com/watch?v=Xk1W22yHLJQ&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=E3di_FWO8MU

Oriola

Toponímia:

El nom de la ciutat és una derivació i adaptacó del nom visigot Aurariola (pitxer d'or).Encara que es creu va ser fundada pels grecs i hi ha nombrosos jaciments ibers i inclús Amílcar Barca va crear una fortalesa en ella, la denominació més antiga que es coneix és l'atorgada per l'Imperi Romà. Esta denominació va ser mantinguda pels visigots i va ser estesa a la província de què era capital Oriola, denominant-se elgovernador de la mateixa el Menges Civitatis Aurariolam. Segons altres textoshistòrics la ciutat va passar a cridar-se Orcellis.Amb la conquista musulmana s'islamitza el nom, que passa a ser el d'Uryúla. Darrere de la reconquista de la ciutati la seua repoblació per persones de parla catalana la ciutat passa a cridar-se Oriola al catalanitzar-se el nom, tenint la seua traducció al castellà a Oriola. Des de llavors compartix ambdós denominacions, però sent la ciutat declarada fora de l'àrea d'influència del valencià per llei, el nom oficial és el d'Oriola.En la literatura va ser crida pel novel·lista noucentista Gabriel Miró Oleza, nom amb què se sol denominar a la ciutat literàriament.

Paisatge:

També cal destacar nombroses característiqes del seu paisatge (determinat en gran manera pel Riu Segura):

- L'horta d'Oriola: L'Horta d'Oriola conté un sistema de regadías d'origen musulmà, el traçat del qual de vegades s'ha mantingut invariable des dels segles de l'edat mitjana. Tot això ha conduït a ser un ecosistema d'aprofitament màxim tant del terreny com dels recursos hídrics però que a causa de la construcció il·legal en el seu si i al creixement de les poblacions estan contribuint a un important deteriorament.

- Les terres de camp: En contrast amb l'horta, en la seua zona es despleguen extenses zones de secà on predomina l'explotació d'oliveres i ametlers.

- Costa d'Oriola: La costa està àmpliament edificada a causa del gran «boom» turístic i residencial. No obstant això inclús conserva importants enclavaments verges com la cala de la Mosca, Sierra Escalona i diversos barrancs de molt d'interés.

- Sistemes muntanyosos:

• La serra d'Oriola: està enclavada dins del domini Bètic.Tota la serra presenta nombrosos buits, abrics i coves de desenrotllament variable.
• Muntanya de Sant Miquel: Muntanya el pic més alt de la qual regata els 250 metres d'altura, situat en la part davantera-sud de la Serra d'Oriola.
• La Sierra Escalona: àmplia zona pròxima al mar i amb relleus d'escassa altitud, situada entre els termes municipals d'Oriola, Sant Miquel de les Salines i Pilar de la Foradada. La Serra de Crist: xicoteta zona muntanyosa pròxima a la Pedania de Torremendo
• La Serra de Pujálvarez: Xicoteta zona muntanyosa pròxima a la pedania de Torremendo.
• La Serra de Hurchillo: situada entre les poblacions d'Arneva i Hurchillo.
• L'Agut-Corda de l'Emmurallada: Zona geogràfica situada entre les pedanies de L'Emmurallada i Barba-rossa.

- Zones paisatgístiques:

• Palmerar d'Oriola o de Sant Antón: Important massa forestal composta per palmeres datileres autòctones.
• Praderies de Posidonia de Cap Roig: Nodrida zona marítima corresponent a les praderies de Postidònia.

Fotos de Oriola:

Presentació

¡Hola gent!
Som Belén, Laura i Cristina de 1º A Baxiller del IES Tháder (Oriola). I estem fem aquest bloc perque el nostre professor Lluís de Valencià ens ha obligat, peró estem molt contents amb el nostre bloc.
El bloc va a tratar sobre la lliteratura i en la primera entrada vam a posar la toponímia de Oriola que, més o menys, tindrà fotos de la nostra ciutat i algunes coses més.
¡Saluts a tots!
¡Feliç pont! =)